universal
El mitòman -que és aquell qui té necessitat, compulsiva i convulsiva, de ser servil amb algun o alguns mites- pot mirar de combatre la mitomania amb la mitofòbia, que no té res a veure amb la dèria per la desmitificació d’alguns o de tots els mites.
I la pregunta de si hom pot viure sense cap mite, la podem contestar
-protestar- amb la qüestió de si els mites poden viure sense nosaltres.
I la resposta a totes dues preguntes pot ser el plantejament de l’interrogant de si tot plegat -mitomania, mitofòbia i afany de
desmitificació- no respon al mite del jo. I llavors, arribats a aquesta conclusió, caldria que ens demanéssim si la servitud del jo envers el propi jo no es pot superar amb mites que desinflin aquest jo. I això, però, ho impedeix la coixesa del jo del mitòman, ho fomenta la lucidesa del mitòfob, i ho alimenta el neguit del desmitificador.
Per tant, al mite del jo hom hi pot contraposar el mite del no-jo (amb ressonàncies de Fitche), amb la qual cosa no deixem de moure’ns entre mites. Ara bé, si volem deixar de banda els mites, hem d’entendre que, com diu Marguerite Duràs (que és un mite) escriure -que és el que fem ara i aquí- “és el contrari de tenir alguna cosa a dir”. I tanmateix, quan no hi ha res a dir, s’alça ineluctablement el mite del llenguatge que parla per si mateix, al qual, com a mitòmans, hem de ser servils.
Com deslliurar-nos, en escriure, d’aquest i de tots els altres servilismes? La resposta n’és una no-resposta: cal escriure havent esguard que hom ho pot fer sense servituds (la qual cosa ja és un mite), o no.
remitente ¦sender |
|
