|
Caminava, caminava
per les línies del món
quan vaig veure
una gran boca que badallava
i tot era negre
i la boca també era negra
i tot era silenci
i la boca també era silenci,
fins que de sobte
es va sentir un crit
que semblava convocar
tots els poders,
un crit que era més que un crit,
un plor esfereïdor
i un xiscle d’alegria.
Cec com era,
la foscor m’enlluernà
amb la seva ferida
mentre esclatava el primer cant
i una música d’incendis
creuava les gèlides belleses del no-res
tot buscant un home. | 